Influències del POP ART en la publicitat

Enric Satué exposa a la seva obra Arte en la tipografía y tipografía en el arte, que cada generació d’artistes intenta desenvolupar el seu propi llenguatge visual per expressar-se. Així, durant la dècada dels anys 60, els artistes vinculats al moviment artístic del Pop Art i la psicodèlia, basaren les seves obres en els diferents moments de la vida quotidiana. Un dels trets característics del Pop Art és que aquest estil no és una evolució dels estils predecessors, sinó que, com hem dit anteriorment, es nodrí de la publicitat comercial i del món del còmic.

El moviment artístic del Pop Art es correspon amb el permissiu estil de vida de la època, basat en l’entreteniment, l’oci i la diversió. Així, podríem qualificar el Pop Art com a un moviment amb certs punts de romanticisme, que s’evidencià notablement a les principals ciutats del món occidental, tals com Nova York, Londres o Chicago, tot i que gràcies a les principals traces de globalització que afecten als sistemes de comunicació global, aquest moviment es desenvolupà i creixé per tot el món.

D’altra banda, l’obra La Tipografía, Historia y evolución de la escritura posa de manifest que el Pop Art no comptà amb experts tipogràfics, però els diferents dissenyadors gràfics i artistes del moviment captaren l’esperit de l’època i el transformaren al llenguatge tipogràfic. Així, la influència del Pop Art en la tipografia donà com a resultat la creació d’una sèrie de fonts que es caracteritzaven per la seva estètica. La tipografia fou un dels elements, dins d’aquest corrent estètic, que provocà gran impacte en la societat, degut al notable canvi formal. En aquest període, es deformaren els tipus i els il·lustraren amb una notòria fantasia, generant un estil que connotava les diferents percepcions que l'ésser humà experimenta sota l’efecte de les drogues.

El Pop Art és un estil caracteritzat per la gran experimentació tipogràfica, arribant en nombroses ocasions als límits de la llegibilitat. Els artistes del Pop Art procuraren convertir les paraules en imatges, amb l’objectiu de transmetre un doble concepte: el sintàctic de la pròpia paraula, i el morfològic de la imatge que representa. Un dels màxims exponents de l’experimentació tipogràfica és l’estudi Hapshash and the Coloured Coat, format per Nigel Waymouth i Michael English.




















Cal destacar, d’altra banda, l’aparició, al 1961, de les lletres transferibles de Letraset, les quals amb el seu extens catàleg de tipografies suposà una gran ajuda pels professionals de la composició creativa, i que provocaren un gran impacte visual en els disseny de l’època. Així, el Pop Art es caracteritzà per la unió dels elements tipogràfics, la cultura urbana i el grafisme popular, especialment el còmic, i té com a màxim exponent a Lichtenstein.












Els dissenyadors del Pop Art mostren una nova expressivitat tipogràfica, recolzada en una segona lectura irònica i divertida, i amb la complicitat d’un públic cada cop més sofisticat i preparat per a la descodificació de missatges visualment més complexes. Cal destacar la participació de Herb Lubalin (1918-1981), amb una extensa gama de treballs amb excel·lents recursos tipogràfics.














D’altra banda, els cartells i obres d’art de la època contenien, en nombrosos casos, tipografies realitzades a mà, però durant aquest moviment, la tipografia experimentà un notable renaixement i evolució. D’aquesta manera, tipografies com la Revue, Futura Black Extended, Marquee Flash, Capone Light, Rockwell Extra Bold, Dreamland, VAG Rounded Bold o la Revue Drop Shadow, mostrades de dalt a baix en la imatge adjunta, són tipografies típicament utilitzades durant el Pop Art. La tipografia sorgí, sota aquest moviment, com una nova forma de expressió visual que pretenia envellir les peces com si fossin una imatge més de l’obra a l’hora que li atorgaven nous significats, donat que gràcies a la creativitat amb les que es formaren i la manera d’utilitzar-les, es feia possible que les paraules transmetessin un missatge més directe, tancat i significatiu, que li donava un nou valor a les peces d’art.


BIBLIOGRAFIA

• SATUÉ, Enric. Arte en la tipografía y tipografía en el arte: compendio de tipografía artística. Madrid: Siruela, 2007. 336 p.
• VV.AA. La Tipografía, Historia y evaluación de la escritura. Apunte de cátedra de Taller de Diseño. Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño. Universidad Nacional del Litoral, 2007.