Influències del POP ART en la publicitat

El Pop Art fou un moviment artístic que sorgí durant la dècada dels 50 entre el Regne Unit i els Estats Units com a resposta a la nova societat capitalista de l’època. Aquest nou moviment aconseguí desafiar la tradició artística i retractar a la societat de consum, convertint-se en la manifestació plàstica d’una nova cultura, caracteritzada pel capitalisme, la tecnologia, la moda i el consumisme.

Context social
Els orígens del Pop Art es troben durant l’estabilització política i econòmica de l’època de la postguerra, la qual portà a una revalorització del poble, de “lo popular”. El terme anglosaxó que designa aquest concepte és populace, i el concepte popular és d’acceptació general i internacional, fet del qual derivà la terminologia Pop Art. Després de la Segona Guerra Mundial, el món es dividí en dos grans blocs que continuaren lluitant a l’anomenada Guerra Freda. Aquests temps plens de turbulències i malestar col•lectiu portaren a la població a meditar sobre el passat més immediat i sobre el present que vivien, i es formaren una visió més crítica que mai de la societat de l’època.

Els hàbits de conducta i consum de la societat de masses foren estudiats pels sociòlegs, i aprofitats en un sistema de màrqueting. Així, per aprofitar i explotar comercialment els desitjos dels seus clients, els comerciants i productors s’acomodaven a les modes i a les actituds de les masses. Aquest apropament als consumidors i compradors suposà, per a la demanda de productes de consum, una reestructuració transcendental que, alhora, repercutí en els modes de comportament individuals i en les relacions interpersonals. Ara, qualsevol persona podia adorar el mal gust, llegir còmics, menjar hot-dogs o beure Coca-Cola. Ja no eren considerats fets vulgar, sinó populars. Aquesta concepció afectà també a l’art, els qual es veié confrontat amb una exigència general de cultura.

Els temes pictòrics del Pop Art estan motivats per la vida diària, reflecteixen les realitats d’una època, i reforcen el canvi cultural. La predisposició d’una nova generació a l’estil underground, unida a la força del llenguatge expressiu d’aquest nou esperit generacional. La conducta heterodoxa i provocativa, la commoció i alteració de lo quotidià i la ruptura dels tabús formaven part d’aquesta contracultura. Aquest procés posà en funcionament altres revolucions socials i culturals, tals com l’educació antiautoritària, l’emancipació de la dona i l’alliberament sexual, suportats i recolzats per un nou sistema de comunicació marginal format pels fanzines, els pòsters, els cartells o els flyers.

El moviment hippie assimilà ràpidament aquesta contracultura. L’escriptor Allen Ginsberg exercí en els Estats Units una forta influència en alguns sectors de les noves generacions, conscienciant-los sobre la supressió dels valors culturals establerts, la jerarquia social i la tutela moral. Elvis Presley o James Dean foren ja, durant la dècada dels cinquanta, ídols d’una emancipació de la joventut, d’un alliberament del culte a les estrelles que quedava lluny de les pel•lícules de Hollywood. Aquesta revolució cultural es produí en una societat on abundava la riquesa, la disponibilitat i el materialisme, la qual conduí a comportament i costums visuals radicalment diferents, a un nou concepte de l’art. Els artistes, crítics, professors i catedràtics de l’època es nodrien i rodejaren de la cultura trivial, l’art pseudopopular i nostàlgic. La revalorització de lo trivial s’efectua a molts i diferents nivells.


Els inicis del Pop Art i la seva expansió
Com ja s’ha esmentat anteriorment, el Pop Art va néixer entre el Regne Unit i els Estats Units, encara que no sorgí de la mateixa manera ni al mateix moment a ambdós països. Mentre al Regne Unit el Pop Art s’inicià a principis dels anys 50 per la contemplació de la cultura nord-americana basada en el nou moviment capitalista, els artistes nord-americans es trobaren retractant la societat que els envoltava a finals de la mateixa dècada.

Pel que fa el naixement del Pop Art a Anglaterra, aquest va tenir el seus inicis a l’Institut d’Art Contemporani de Londres (ICA), on l’anomenat Grup Independent, fundat l’any 1952 i format per un grup de joves artistes, discutia sobre la influència de la tecnologia moderna i dels mitjans de comunicació de masses en la societat. El Grup Independent, considerat el precursor d’aquest moviment artístic, s’inspirà en la cultura nord-americana i utilitzà les imatges dels mitjans de comunicació massius per representar-la. Richard Hamilton, un dels membres i co-fundadors del Grup, es considerat l’artista que creà la primera obra Pop Art, el collage titulat Què és el que es fa a les llars d’avui dia tan diferents, tan divertides?, que s’exposà a la Whitechapel Gallery de Londres l’any 1956, imatge del qual adjuntem a continuació.

D’altra banda, encara que les primeres formulacions del Pop Art es dugueren a terme al Regne Unit, la consolidació d’aquest moviment artístic fou al continent americà. Els Estats Units van viure els orígens del moviment a finals del anys 50, però cal dir que la cultura pop i el seu mode de vida s’enllaçaren notablement durant la dècada dels anys 60. El Pop caracteritza la reacció d’una època basada en l’entreteniment i l’esbarjo, tant en l’àmbit social com en el privat, i aquest mode de vida es reflexa profundament en l’art de l’època. Al llarg de tota la història de l’art, no existí abans un moviment o estil artístic en el qual es donés tal proximitat i semblança entre la vida i l’art de manera tan general. Els temes, les formes i els mitjans del Pop Art mostren els trets essencials que associem amb l’ambient cultural dels anys seixanta, a més de reflectir l’estat anímic de la gent americana.

El Pop fou una manifestació cultural totalment occidental, que es formà i evolucionà sota les condicions capitalistes i tecnològiques de la societat industrial, de la qual Amèrica fou el centre neuràlgic, tot i que durant el seu desenvolupament durant la dècada dels seixanta s’incorporaren altres centres europeus secundaris, com ara Espanya.

Pel que fa el Pop Art espanyol, aquest s’estudia associant-lo a la nova figuració que sorgí arrel de la crisi del informalisme. Amb clares influencies dels artistes londinencs, alguns dels artistes espanyols que treballaren aquest moviment foren l’Equipo Crónica, Eduardo Úrculo, Darío Villalba i Eduard Sanz, entre altres. Mentre que Alfredo Alcaín, Eduardo Arroyo i Antonio Felipe foren tres dels autors pop més importants de l’Estat Espanyol. L'Equipo Crónica fou un grup d'artistes espanyols, actiu entre 1963 i 1981. Inspirat en la tendència del Pop Art, l'Equipo Crónica analitzava la situació i el context social espanyol de l'època, inspirant-se en obres clàssiques com El Guernika o Las Meninas. En les seves obres, els autors llençaven "una mirada irònica sobre els mites de poder, utilizant obres de El Greco, Goya o Velázquez, i desmitificant els seus personatges, traient-los del seu context habitual, i situant-los en un ambient modern i en actituds actuals".


Característiques formals
El Pop Art nasqué com a rebuig de l’Expressionisme Abstracte, al que considerava buit, elitista i excessivament intel•lectual. Així mateix, també rebutjà el Dadaisme, moviment on es troben els seus orígens i amb el que mantingué punts en comú, diferenciant-se sobretot per fugir de la filosofia de “l’anti-art” i dels seus impulsos destructius de Dadà. Contràriament, el Pop Art es caracteritzà per l’ús de temes i tècniques basats en dibuixos provinents de la cultura popular, como ara anuncis, còmics o objectes de consum, fent referència a tot allò que fos massiu i comercial per tal de representar críticament la cultura de l’època.

Tot i que el Pop Art fou un moviment que lluitava contra totes les lleis i cànons artístics establerts fins aleshores, el conjunt de totes les obres realitzades sota aquest moviment presentaren característiques comunes. En primer lloc, el Pop Art es caracteritzà per abandonar l’abstracció i realitzar obres d’art figuratives i realistes, que havien quedat apartades amb l’aparició dels moviments avantguardistes. Pel que fa referència a l’ús del color, aquest moviment utilitzà principalment colors inspirats en la industria i els objectes de consum, essent colors purs, brillants i fluorescents. Així mateix, és un art que troba les seves bases a la vida diària de les grans ciutats, sobretot de Londres y Nova York, centrant-se en l’ambient urbà i en tots els elements que hi intervenen, com ara els mitjans de comunicació, la publicitat, els diners, etc. La fama, el glamour, la violència i la mort són grans punts d’interès pels artistes pop que s’encarreguen de reproduir-los i plasmar-los a les seves obres.

D’altra banda, els artistes representaven habitualment motius no tradicionals, com ara objectes de consum, que criden l’atenció del públic i que, juntament amb la repetició d’imatges que duien a terme a les seves obres, representen la societat de consum i la producció en sèrie que impersonalitza i converteix en ordinari tot allò que es crea. A través de la ironia, el Pop Art s’encarregava d’enfatitzar els aspectes banals d’alguns dels elements culturals del moment Així mateix, utilitzaven la combinació de la pintura amb objectes reals integrats, i, de la mateixa manera que al Dadaisme, era habitual utilitzar les tècniques del collage i el fotomuntatge, removent el material del seu context.

També trobem entre els trets característics d’aquest moviment l’ús d’imatges familiars i identificables, que apropaven l’art a la població i que aconseguien transmetre una postura crítica davant la societat de consum; així com l’ús de grans formats; i l’iconografia estilitzant on predominaven les formes planes.

El Pop Art, a través de les seves característiques formals i del seu fons crític, sorgeix com una barreja equilibrada i representativa de les eufòriques perspectives de progrés d’una època i els pensaments catastròfics i pessimistes, a l’hora que es considera un dels últims moviments de l’art modern i, com a conseqüència, un dels grans precursors de l’art postmodern. A continuació adjuntem un recull audiovisual de les obres dels principals artistes del Pop Art, que exemplifica a la perfecció les principal característiques formals i els trets principals descrits anteriorment.



Finalment, adjuntem dos vídeos de notable interès i relacionat amb el nostre tema d'estudi. En primer lloc, presentem un reportatge emès pel canal televisiu Odisea, anomenat El Mundo del Pop Art: El arte de las masas. I en segon lloc, un petit documental, en el qual el Professor Eduardo Schoenemann realitza una reflexió sobre el Pop Art, els seus orígens i les seves principals característiques.





BIBLIOGRAFIA

• FOSTER, Hal. Pop. London: Phaidon Press, 2005. 304 p.
  
• HONNEF, Klaus. Pop Art. Colonia: Taschen Benedikt, 2004. 96 p.
  
• JAMES, Jamie. Pop Art Phaidon Colour Library. London: Phaidon Press, 1996.
  
• LIVINSTONE, Marco. Pop Art: A continuing History. London: Thames & Hudson, 2000. 271 p.
  
• OSTERWOLD, Tilman. Pop Art. Köln: Taschen Benedikt, 2003. 240 p.
  
• RODRÍGUEZ LLERA, Ramón. Arte en el siglo XX. Madrid: Creaciones Vincent Gabrielle, 2009. 254 p.

·