Influències del POP ART en la publicitat

El Pop Art fou un moviment artístic que sorgí durant la dècada dels 50 entre el Regne Unit i els Estats Units com a resposta a la nova societat capitalista de l’època. Aquest nou moviment aconseguí desafiar la tradició artística i retractar a la societat de consum, convertint-se en la manifestació plàstica d’una nova cultura, caracteritzada pel capitalisme, la tecnologia, la moda i el consumisme.

Context social
Els orígens del Pop Art es troben durant l’estabilització política i econòmica de l’època de la postguerra, la qual portà a una revalorització del poble, de “lo popular”. El terme anglosaxó que designa aquest concepte és populace, i el concepte popular és d’acceptació general i internacional, fet del qual derivà la terminologia Pop Art. Després de la Segona Guerra Mundial, el món es dividí en dos grans blocs que continuaren lluitant a l’anomenada Guerra Freda. Aquests temps plens de turbulències i malestar col•lectiu portaren a la població a meditar sobre el passat més immediat i sobre el present que vivien, i es formaren una visió més crítica que mai de la societat de l’època.

Els hàbits de conducta i consum de la societat de masses foren estudiats pels sociòlegs, i aprofitats en un sistema de màrqueting. Així, per aprofitar i explotar comercialment els desitjos dels seus clients, els comerciants i productors s’acomodaven a les modes i a les actituds de les masses. Aquest apropament als consumidors i compradors suposà, per a la demanda de productes de consum, una reestructuració transcendental que, alhora, repercutí en els modes de comportament individuals i en les relacions interpersonals. Ara, qualsevol persona podia adorar el mal gust, llegir còmics, menjar hot-dogs o beure Coca-Cola. Ja no eren considerats fets vulgar, sinó populars. Aquesta concepció afectà també a l’art, els qual es veié confrontat amb una exigència general de cultura.

Els temes pictòrics del Pop Art estan motivats per la vida diària, reflecteixen les realitats d’una època, i reforcen el canvi cultural. La predisposició d’una nova generació a l’estil underground, unida a la força del llenguatge expressiu d’aquest nou esperit generacional. La conducta heterodoxa i provocativa, la commoció i alteració de lo quotidià i la ruptura dels tabús formaven part d’aquesta contracultura. Aquest procés posà en funcionament altres revolucions socials i culturals, tals com l’educació antiautoritària, l’emancipació de la dona i l’alliberament sexual, suportats i recolzats per un nou sistema de comunicació marginal format pels fanzines, els pòsters, els cartells o els flyers.

El moviment hippie assimilà ràpidament aquesta contracultura. L’escriptor Allen Ginsberg exercí en els Estats Units una forta influència en alguns sectors de les noves generacions, conscienciant-los sobre la supressió dels valors culturals establerts, la jerarquia social i la tutela moral. Elvis Presley o James Dean foren ja, durant la dècada dels cinquanta, ídols d’una emancipació de la joventut, d’un alliberament del culte a les estrelles que quedava lluny de les pel•lícules de Hollywood. Aquesta revolució cultural es produí en una societat on abundava la riquesa, la disponibilitat i el materialisme, la qual conduí a comportament i costums visuals radicalment diferents, a un nou concepte de l’art. Els artistes, crítics, professors i catedràtics de l’època es nodrien i rodejaren de la cultura trivial, l’art pseudopopular i nostàlgic. La revalorització de lo trivial s’efectua a molts i diferents nivells.


Els inicis del Pop Art i la seva expansió
Com ja s’ha esmentat anteriorment, el Pop Art va néixer entre el Regne Unit i els Estats Units, encara que no sorgí de la mateixa manera ni al mateix moment a ambdós països. Mentre al Regne Unit el Pop Art s’inicià a principis dels anys 50 per la contemplació de la cultura nord-americana basada en el nou moviment capitalista, els artistes nord-americans es trobaren retractant la societat que els envoltava a finals de la mateixa dècada.

Pel que fa el naixement del Pop Art a Anglaterra, aquest va tenir el seus inicis a l’Institut d’Art Contemporani de Londres (ICA), on l’anomenat Grup Independent, fundat l’any 1952 i format per un grup de joves artistes, discutia sobre la influència de la tecnologia moderna i dels mitjans de comunicació de masses en la societat. El Grup Independent, considerat el precursor d’aquest moviment artístic, s’inspirà en la cultura nord-americana i utilitzà les imatges dels mitjans de comunicació massius per representar-la. Richard Hamilton, un dels membres i co-fundadors del Grup, es considerat l’artista que creà la primera obra Pop Art, el collage titulat Què és el que es fa a les llars d’avui dia tan diferents, tan divertides?, que s’exposà a la Whitechapel Gallery de Londres l’any 1956, imatge del qual adjuntem a continuació.

D’altra banda, encara que les primeres formulacions del Pop Art es dugueren a terme al Regne Unit, la consolidació d’aquest moviment artístic fou al continent americà. Els Estats Units van viure els orígens del moviment a finals del anys 50, però cal dir que la cultura pop i el seu mode de vida s’enllaçaren notablement durant la dècada dels anys 60. El Pop caracteritza la reacció d’una època basada en l’entreteniment i l’esbarjo, tant en l’àmbit social com en el privat, i aquest mode de vida es reflexa profundament en l’art de l’època. Al llarg de tota la història de l’art, no existí abans un moviment o estil artístic en el qual es donés tal proximitat i semblança entre la vida i l’art de manera tan general. Els temes, les formes i els mitjans del Pop Art mostren els trets essencials que associem amb l’ambient cultural dels anys seixanta, a més de reflectir l’estat anímic de la gent americana.

El Pop fou una manifestació cultural totalment occidental, que es formà i evolucionà sota les condicions capitalistes i tecnològiques de la societat industrial, de la qual Amèrica fou el centre neuràlgic, tot i que durant el seu desenvolupament durant la dècada dels seixanta s’incorporaren altres centres europeus secundaris, com ara Espanya.

Pel que fa el Pop Art espanyol, aquest s’estudia associant-lo a la nova figuració que sorgí arrel de la crisi del informalisme. Amb clares influencies dels artistes londinencs, alguns dels artistes espanyols que treballaren aquest moviment foren l’Equipo Crónica, Eduardo Úrculo, Darío Villalba i Eduard Sanz, entre altres. Mentre que Alfredo Alcaín, Eduardo Arroyo i Antonio Felipe foren tres dels autors pop més importants de l’Estat Espanyol. L'Equipo Crónica fou un grup d'artistes espanyols, actiu entre 1963 i 1981. Inspirat en la tendència del Pop Art, l'Equipo Crónica analitzava la situació i el context social espanyol de l'època, inspirant-se en obres clàssiques com El Guernika o Las Meninas. En les seves obres, els autors llençaven "una mirada irònica sobre els mites de poder, utilizant obres de El Greco, Goya o Velázquez, i desmitificant els seus personatges, traient-los del seu context habitual, i situant-los en un ambient modern i en actituds actuals".


Característiques formals
El Pop Art nasqué com a rebuig de l’Expressionisme Abstracte, al que considerava buit, elitista i excessivament intel•lectual. Així mateix, també rebutjà el Dadaisme, moviment on es troben els seus orígens i amb el que mantingué punts en comú, diferenciant-se sobretot per fugir de la filosofia de “l’anti-art” i dels seus impulsos destructius de Dadà. Contràriament, el Pop Art es caracteritzà per l’ús de temes i tècniques basats en dibuixos provinents de la cultura popular, como ara anuncis, còmics o objectes de consum, fent referència a tot allò que fos massiu i comercial per tal de representar críticament la cultura de l’època.

Tot i que el Pop Art fou un moviment que lluitava contra totes les lleis i cànons artístics establerts fins aleshores, el conjunt de totes les obres realitzades sota aquest moviment presentaren característiques comunes. En primer lloc, el Pop Art es caracteritzà per abandonar l’abstracció i realitzar obres d’art figuratives i realistes, que havien quedat apartades amb l’aparició dels moviments avantguardistes. Pel que fa referència a l’ús del color, aquest moviment utilitzà principalment colors inspirats en la industria i els objectes de consum, essent colors purs, brillants i fluorescents. Així mateix, és un art que troba les seves bases a la vida diària de les grans ciutats, sobretot de Londres y Nova York, centrant-se en l’ambient urbà i en tots els elements que hi intervenen, com ara els mitjans de comunicació, la publicitat, els diners, etc. La fama, el glamour, la violència i la mort són grans punts d’interès pels artistes pop que s’encarreguen de reproduir-los i plasmar-los a les seves obres.

D’altra banda, els artistes representaven habitualment motius no tradicionals, com ara objectes de consum, que criden l’atenció del públic i que, juntament amb la repetició d’imatges que duien a terme a les seves obres, representen la societat de consum i la producció en sèrie que impersonalitza i converteix en ordinari tot allò que es crea. A través de la ironia, el Pop Art s’encarregava d’enfatitzar els aspectes banals d’alguns dels elements culturals del moment Així mateix, utilitzaven la combinació de la pintura amb objectes reals integrats, i, de la mateixa manera que al Dadaisme, era habitual utilitzar les tècniques del collage i el fotomuntatge, removent el material del seu context.

També trobem entre els trets característics d’aquest moviment l’ús d’imatges familiars i identificables, que apropaven l’art a la població i que aconseguien transmetre una postura crítica davant la societat de consum; així com l’ús de grans formats; i l’iconografia estilitzant on predominaven les formes planes.

El Pop Art, a través de les seves característiques formals i del seu fons crític, sorgeix com una barreja equilibrada i representativa de les eufòriques perspectives de progrés d’una època i els pensaments catastròfics i pessimistes, a l’hora que es considera un dels últims moviments de l’art modern i, com a conseqüència, un dels grans precursors de l’art postmodern. A continuació adjuntem un recull audiovisual de les obres dels principals artistes del Pop Art, que exemplifica a la perfecció les principal característiques formals i els trets principals descrits anteriorment.



Finalment, adjuntem dos vídeos de notable interès i relacionat amb el nostre tema d'estudi. En primer lloc, presentem un reportatge emès pel canal televisiu Odisea, anomenat El Mundo del Pop Art: El arte de las masas. I en segon lloc, un petit documental, en el qual el Professor Eduardo Schoenemann realitza una reflexió sobre el Pop Art, els seus orígens i les seves principals característiques.





BIBLIOGRAFIA

• FOSTER, Hal. Pop. London: Phaidon Press, 2005. 304 p.
  
• HONNEF, Klaus. Pop Art. Colonia: Taschen Benedikt, 2004. 96 p.
  
• JAMES, Jamie. Pop Art Phaidon Colour Library. London: Phaidon Press, 1996.
  
• LIVINSTONE, Marco. Pop Art: A continuing History. London: Thames & Hudson, 2000. 271 p.
  
• OSTERWOLD, Tilman. Pop Art. Köln: Taschen Benedikt, 2003. 240 p.
  
• RODRÍGUEZ LLERA, Ramón. Arte en el siglo XX. Madrid: Creaciones Vincent Gabrielle, 2009. 254 p.

·

Andrew Warhola, o el que és el mateix, Andy Warhol es convertí en un dels màxims representants del Pop Art a través de la seva concepció de l’art i de la seva manera d’entendre el canvi social i cultural que s’estava vivint durant els anys del triomf del capitalisme.

Biografia
Andy Warhol va néixer el 6 d’agost de 1928 a Forest City, Pennsylvania, encara que posteriorment es traslladà a Pittsburg, ciutat on va créixer. Durant la seva infància, el que posteriorment seria considerat un dels autors més importants del segle XX, va patir una malaltia que li afectava el sistema nerviós que l’obligà a romandre a casa durant llarg períodes de temps. Les estances a l’hospital i a casa van fer que Warhol invertís el seu temps en dibuixar i col·leccionar fotografies dels grans artistes de cinema del moment. Segons el mateix Warhol, aquesta etapa de la seva vida va marcar la seva personalitat i les seves habilitats, així com va provocar que el jove es convertís en un hipocondríac.

L’any 1945 es graduà a Pittsburg i començà a estudiar al Carnegie Institute of Technology, on es graduà al Juny de 1949. Un cop va tenir acabats els seus estudis, es traslladà a Nova York, ciutat on va conèixer a Tina Fredericks, editora de la revista Glamour, mitjà on va tenir els seus primers treballs com a dissenyador. També va treballar per a altres revistes com Vogue o Harper’s Bazzar i es va encarregar del disseny d’algunes cobertes de llibres i targetes de felicitació.

L’any 1952 va fer la seva primera exposició individual a la Hugo Gallery de Nova York, on mostrava els dibuixos que il·lustraven les històries de Truman Capote. Durant els anys següents va treballar per la companyia de teatre Lower East Side fent els decorats i va publicar diversos llibres. Al 1956 va participar a la seva primera exposició en grup, Recent Drawings USA, al Museum of Modern Art de Nova York. Aviat va consagrar-se com un artista reconegut, rebent el premi al mèrit distintiu de la 35ª edició de l’Annual Art Directors Club per la campanya publicitària feta per les sabates I.Miller, guardó que tornà a rebre l’any següent.

















A principis dels anys 60, Warhol començà a fer els seus primers quadres, centrats en tires còmiques de Dick Tracy, Popeye, Superman, i d'ampolles de Coca-Cola. Al 1961, utilitzant la tira de còmic de Dick Tracy, va dissenyar un aparador per Lord & Taylor, moment en que va començar a destacar davant les principals galeries d'art de tot el país. L’any 1962, Warhol va fer pintures de bitllets de dòlar i de llaunes de sopa Campbell, i el seu treball va ser inclòs a una important exposició de Pop Art, The New Realists, a la Sidney Janis Gallery de Nova York.

















Posteriorment, l’any 1963 va fundar el seu estudi, The Factory, i l’any 1964, va realitzar la seva primera exposició individual a Europa, a la Galerie Ileana Sonnebend a París, on va presentar la sèrie Flowers. Després de rebre varis premis i de realitzar diverses exposicions, va començar la seva sèrie d'autoretrat. Al 1965, Warhol va tornar als seus orígens per realitzar la seva primera exposició a museu a l’Institut of Contempary Art, a la Universitat de Pennsylvania, on anuncià la seva retirada de la pintura, etapa que durà fins al 1972. Durant aquests anys de retirada va conèixer a The Velvet Underground i a Nico, artistes del món de la música que van exercir fortes influències sobre ell; i es va començà també a dedicar-se al cinema.






















Warhol aviat començà a exposar les seves pel·lícules i a exhibir els seus autoretrats, que arribaren a l’Expo 67 a Montreal. L’any 1968, després d’haver-se convertit en un conferenciant reclamat, va dur a terme la seva primera exposició a museu a Europa, al Moderna Musset d’Estocolm. Però, després d’una època de prosperitat, el 3 de Juny d’aquell mateix any, Warhol va ser atacat per Valerie Solanis, que li propicià varis trets. Per sort, l’artista sobrevisqué a l’intent d’assassinat, encara que aquest fet no només el va fer passar dos mesos a l’hospital recuperant-se de les ferides, sinó que a més li va ocasionar greus problemes emocionals que mai va arribar a superar.

Durant les següents dècades, dels 70 i 80, Warhol es convertí en una icona dels mitjans de comunicació i utilitzà la seva influència per ajudar a joves artistes que començaven en el món de l’art i el disseny. Havent fundat ja la revista Interview l’any 1969, reprengué la pintura centrant-se sobretot en els retrats de les celebritats. El 22 de Febrer de 1987, a l’edat de 58 anys, Andy Warhol va morir a causa de les complicacions d’una cirurgia de vesícula biliar, deixant enrere un artista que va marcar un abans i un després a l’historia de l’art.


Estil propi
El mètode de treball de Warhol es va centrar en la reacció i l’acció permanent, en els límits entre la producció, el producte i la reproducció, entre imatge, còpia i objecte, que quedaven representats de maneres difoses, convertint-se el mitjà en el contingut del propi missatge.
La idea artística de Warhol no fou només convertir l’art en quelcom trivial i vulgar, sinó que també pretenia trivialitzar i vulgaritzar el mateix art; i, conseqüentment, produir l’art com un producte de masses.

Com molts dels artistes del Pop Art, Warhol també va tenir una procedència de la “basura”, com col·loquialment es coneixen aquells artistes que deixen enrere la seva casa, la zona de la ciutat en què vivien, sota el denominador comú de la pobresa, i en surten per poder mostrar la realitat de la societat mitjançant l’art. És per això que en els seus primers anys com a artista i després de la mort del seu pare quan Warhol era encara jove, va pintar alguns quadres de temàtica social i política. Aquesta “basura” o “brutícia” que Warhol portava amb sí es convertí en un element essencial per a comprendre les seves obres, que mostraven la realitat i les imperfeccions la societat i la cultura d’aquells temps.

El món criminal, els assassinats i la mort de l’individu sota el denominador comú de la tragèdia humana plasmada en personatges polítics i estrelles de Hollywood van anar adquirint cada vegada més importància a l’obra de Warhol. En són un exemple els quadres de Marilyn Monroe o J. F. Kennedy. Amb ells, Warhol evidenciava com la tragèdia, tractada pels mitjans de comunicació sensacionalistes, podia convertir a qualsevol persona en “famosa durant 15 minuts una vegada a la vida” però també fer que fos oblidada immediatament.





















Warhol era capaç tant de mostrar ideals estereotipats del progrés com imatges catastròfiques de la societat de masses tot justificant que no es tractava d’una mera contradicció, sinó simplement d’una dependència inevitable, recíproca i lliure de qualsevol interpretació. De fet, a Warhol li agradava compensar el pessimisme social amb l’escenificació luxosa de la seva persona; una mostra d’això, es troba en el fet que es tenyís el cabell de color platejat, un dels seus colors preferits, juntament amb el dorat, com queda reflectit a nombroses obres de l’artista, com ara A Gold Book, Car Crash, les versions repintades de Elvis o Gold Marylin.



















Warhol, a més, es caracteritzava pel fet que l’interessaven notablement els criteris de “quantitat i qualitat” referint-se tant a persones com a articles de la indústria del consum. D’entre una massa de fets trivials, Warhol escollia “lo típic”, el símbol de la època convertit en mite. Així, va crear diferents tipus de serigrafia sobre llenç: estrelles de cinema, com Marylin Monroe, Liz Taylor, Elvis Presley o Marlon Brando, entre d’altres; estrelles de l’art, com Mona Lisa, Robert Rauschenberg o el mateix Andy Warhol; estrelles de la política com Jackie Kennedy o Nelson Rockfeller; articles de consum, com conserves Campbell, Coca-cola o Pepsi Cola; monuments emblemàtics com l’Estàtua de la Llibertat o el Empire State Building; símbols, al qual hi podem englobar petons, flors o Happy; retrats per encàrrec; bitllets, on s’inclouen segells, bitllets de dòlars, etiquetes o marques d’articles; i fets polítics com la bomba atòmica o la Race Riot. Altres tipologies, potser menys esteses però també presents entre les seves serigrafies, com les informacions de premsa, els models de sentiments i normes de comportaments, o el món dels gàngsters.
































Després de la serigrafia, hem de destacar dos fases més en la pintura del màxim exponent del Pop Art. D’una banda, la transposició mecànica d’un original. L’exemple més clar és el Do-it-yourself, que simulen mètodes de reproducció mecànica i a les que Warhol posa color a però deixa inacabades, essent l’espectador el que ha d’acabar l’obra, seguint les seves indicacions numèriques. Malgrat el seu contingut banal, aquests quadres resulten ser innovadors dins del context de l’art ja que fins llavors no s’havia presenciat que una maqueta d’aquestes característiques fos considerada art. Aquests quadres són com una violació i una tutela estètica, com una repressió a la realitat.















D’altra banda, tot i que possiblement coneguem i relacionem a Warhol com un artista de la pintura i de la serigrafia, la faceta artística amb la que més gaudia el geni nord-americà era la cinematogràfica. La seva passió era observar tot allò que l’envoltava, fotografiar-ho i filmar-ho. Ja ho afirmava el mateix Warhol que en la seva faceta com a artista es mostrava amb una actitud “passiva”, no “creativa”, ja que sempre es movia al mateix nivell d’allò que observava.











Frases característiques de Warhol com “Tot és bonic”, “Tot és avorrit” o “Tot influeix sobre tot” són expressions banals que mostren com ell considerava el món com un lloc tòpic replet de repeticions, que reflectia constantment al seu treball. Finalment, adjuntem un vídeo on es realitza un recull de les seves principals obres.



BIBLIOGRAFIA

• GEIS, Patricia. Andy Warhol ¡Mira qué artista!. Barcelona: Combel, 2009.
  
• HONNEF, Klaus. Andy Warhol, 1928-1987: El Arte como negocio. Köln: Taschen Benedikt, 2000. 93 p.
  
• WARHOL, Andy. Popism: The Warhol Sixties. Madrid: Penguin, 2007.
  

Partint del fet que el Pop Art és un moviment artístic que parteix de la nova societat de consum, de produccions en sèrie i de gustos generalitzats i banals, que reflecteixen la vida quotidiana dels ciutadans nord-americans dels anys 60, es fa evident la relació d’aquest amb la publicitat, ciència que parteix i evoca al consumisme. És un fet ja conegut i analitzat en els diferents apartats d’aquest blog, que el Pop Art reflectia a l’hora que criticava el consumisme, fruit del capitalisme regnant, i a la societat que vivia i gaudia amb aquest. Essent la publicitat, doncs, una eina de comunicació que alimentava els desitjos de consum era un recurs habitual per als artistes pop utilitzar la publicitat a les seves obres, ja que plasmava a la perfecció la realitat quotidiana de l’època.

La publicitat va passar a formar part d’obres d’art que, manipulant-la, aconseguien donar-li un nou significat i transmetre aquells ideals i pensaments que van fer néixer al Pop Art i convertir-lo en un moviment artístic de denúncia. Els objectes del món del consum es convertiren en símbols d’una època i passaren a formar part d’una nova cultura de masses. Els gelats, el Seven-Up, la Pepsi, la Coca-Cola, la pasta de dents, la sopa en conserva, les cigarretes i les caixes de mistos passaren a ser insígnies d’un estil de vida programat cap al benestar més absolut, i es convertiren en la iconografia del Pop Art.





















Una característica fonamental de l’època és el gran creixement del disseny: de productes de consum, d’automòbils, de mobiliari, disseny publicitari, disseny fotogràfic, disseny dels packagings i envoltoris, disseny dels mitjans de comunicació o disseny de moda. Així, durant els anys seixanta, i prenent a Amèrica com a model, el disseny es professionalitzà i es perfeccionà notablement, i s’utilitzà amb finalitats creatives que repercutien, psicològica i inconscientment, en el comportament de l’home per influir en la seva esfera privada. Així, incorporant aquest domini del disseny com a components de la psicologia profunda, es podia manipular el marge de decisió del consumidor. Les diferents branques del disseny s’expandeixen segons les necessitats i models estètics i els esquemes publicitaris, en harmonia amb el màrqueting, la investigació de la conducta social i l’estadística. La publicitat exerceix una gran influència sobre la societat de l’època, i suggereix als consumidors com maquillar-se, perfumar-se, pentinar-se, què llegir, quin cotxe conduir, què fumar, què menjar i beure, on viatjar, què ser, etc. A continuació presentem un extracte del programa televisiu The Great Society, en el qual es presenten els principals objectes de consum de la societat nord-americana de la dècada dels seixanta.


El disseny publicitari d’objectes quotidians en els àmbits de la vivenda, el consum i el medi ambient atragué als artistes, ja que la massificació dels aspectes personals de la vida diària constituí un repte per a ells i per al seu propi sentit de l’existència i de l’art. Així, els artistes aplicaren un llenguatge visual, que es corresponia amb un desenvolupament del llenguatge col•loquial, en el qual els eslògans es convertiren en literatura, i els textos dels redactors publicitaris s’emanciparen artísticament. D’altra banda, el Pop Art i la publicitat, a més d’estar units perquè ambdós reflectien com era la societat de la postguerra al món occidental i, sobretot, als Estats Units, també coincidien en el fet que els missatges que transmetien eren clars, concisos i comprensibles per a la major part de la població, apropant-se al públic que els observava i fugint de les complicacions i aspiracions intel•lectuals d’altres moviments de l’època.

Si ens fixem en les obres d’un dels autors més representatius del moviment, com és Andy Warhol, veiem com, aquest utilitzava recurrentment elements publicitaris per a dur a terme denúncies de la societat consumista que l’envoltava. La sopa Campbell o les ampolles de Coca-cola no eren més que un mitjà per representar l’esperit consumista i materialista que impregnava el canvi cultural que s’estava produint. Tot i que la base de la utilització d’aquests productes fou en primer moment la critica de la conducta col•lectiva, la publicitat acabà sortint beneficiada del sorgiment del Pop Art, donat que les obres pop passaren a formar part del món publicitari.



L’aportació de Andy Warhol al món publicitari es caracteritzà per mostrar i anunciar el seu producte a través de l’envàs, sense que aparegués el producte. El packaging va passar a convertir-se en un excel•lent instrument publicitari, tal i com mostrem en els següents exemples que presentem a continuació, ambdós de Warhol. En la primera peça gràfica, de la marca Pepsi-Cola, Warhol es val d’una xapa enorme, amb l’emblema de Pepsi i la frase “Say Pepsi please”, desviant l’atenció del receptor de la seva funció real. Els colors, les formes i el layout de la imatge composen un quadre decoratiu que es redueix al simple packaging del producte. L’efecte que causa la composició té, d’altra banda, una dimensió abstracta, ja que fa que ens oblidem de l’autèntic valor del producte i de la seva insignificança.




























D’altra banda, Coca-Cola és la marca estrella del món dels productes de consum, i fou un dels símbols clau del “American way of life” característic dels anys 60. Molts artistes americans i europeus realitzaren obres d’art que reprodueixen aquest producte, i el desfiguraren mitjançant la forma i el color, el material i la seva mida. La marca Coca-Cola es convertí en un objecte lligat a l’oci, i amb ella s’inicia la tendència publicitària d’incloure al consumidor en els anuncis del producte. Alhora sorgeixen innumerables articles de Coca-Cola inspirats i influenciats pel Pop Art, que van des de clauers fins a cubs per a les deixalles.



















Així mateix, altres marques, com Absolut Vodka, en sortiren beneficiades, trobant-se les bases de la unió de la marca amb l’art a l’interès de Warhol per pintar la famosa ampolla de la firma. “Me encanta el seu envàs... m'agradaria fer alguna cosa..." digué Warhol, i demanà permís a la marca per poder pintar una ampolla Absolut com a símbol artístic. Així, la peça publicitària Absolut Warhol donà lloc a l'actual Absolut Art. En 1986, aquesta peça publicitària guanyà premis en nombrosos festivals, com el One Show i el Art Directors Club, a més d'un premi Athena y dos Clio, a la Best Illustration i el Premi d'Honor en la categoria de begudes amb alcohol.



Aquests fets, juntament amb altres, manifesten la retroalimentació existent entre el Pop Art i la Publicitat, ja que, mentre el Pop Art es nodria de la publicitat per expressar allò que desitjava, la publicitat va utilitzar i segueix utilitzant avui dia el Pop Art per reclamar l’atenció i seduir al receptor del missatge.

Dècades després de l'origen d'aquest moviment estètic, podem localitzar nombrosos exemples de peces publicitàries que segueixen els principals trets i característiques del Pop Art, rendint un petit homenatge a aquest estil tan innovador i cosmopolita.



































BIBLIOGRAFIA

• JAMES, Jamie. Pop Art Phaidon Library. London: Phaidon Press, 1996.
• OSTERWOLD, Tilman. Pop Art. Köln: Taschen Benedikt, 2003. 240 p.