Influències del POP ART en la publicitat

Enric Satué exposa a la seva obra Arte en la tipografía y tipografía en el arte, que cada generació d’artistes intenta desenvolupar el seu propi llenguatge visual per expressar-se. Així, durant la dècada dels anys 60, els artistes vinculats al moviment artístic del Pop Art i la psicodèlia, basaren les seves obres en els diferents moments de la vida quotidiana. Un dels trets característics del Pop Art és que aquest estil no és una evolució dels estils predecessors, sinó que, com hem dit anteriorment, es nodrí de la publicitat comercial i del món del còmic.

El moviment artístic del Pop Art es correspon amb el permissiu estil de vida de la època, basat en l’entreteniment, l’oci i la diversió. Així, podríem qualificar el Pop Art com a un moviment amb certs punts de romanticisme, que s’evidencià notablement a les principals ciutats del món occidental, tals com Nova York, Londres o Chicago, tot i que gràcies a les principals traces de globalització que afecten als sistemes de comunicació global, aquest moviment es desenvolupà i creixé per tot el món.

D’altra banda, l’obra La Tipografía, Historia y evolución de la escritura posa de manifest que el Pop Art no comptà amb experts tipogràfics, però els diferents dissenyadors gràfics i artistes del moviment captaren l’esperit de l’època i el transformaren al llenguatge tipogràfic. Així, la influència del Pop Art en la tipografia donà com a resultat la creació d’una sèrie de fonts que es caracteritzaven per la seva estètica. La tipografia fou un dels elements, dins d’aquest corrent estètic, que provocà gran impacte en la societat, degut al notable canvi formal. En aquest període, es deformaren els tipus i els il·lustraren amb una notòria fantasia, generant un estil que connotava les diferents percepcions que l'ésser humà experimenta sota l’efecte de les drogues.

El Pop Art és un estil caracteritzat per la gran experimentació tipogràfica, arribant en nombroses ocasions als límits de la llegibilitat. Els artistes del Pop Art procuraren convertir les paraules en imatges, amb l’objectiu de transmetre un doble concepte: el sintàctic de la pròpia paraula, i el morfològic de la imatge que representa. Un dels màxims exponents de l’experimentació tipogràfica és l’estudi Hapshash and the Coloured Coat, format per Nigel Waymouth i Michael English.




















Cal destacar, d’altra banda, l’aparició, al 1961, de les lletres transferibles de Letraset, les quals amb el seu extens catàleg de tipografies suposà una gran ajuda pels professionals de la composició creativa, i que provocaren un gran impacte visual en els disseny de l’època. Així, el Pop Art es caracteritzà per la unió dels elements tipogràfics, la cultura urbana i el grafisme popular, especialment el còmic, i té com a màxim exponent a Lichtenstein.












Els dissenyadors del Pop Art mostren una nova expressivitat tipogràfica, recolzada en una segona lectura irònica i divertida, i amb la complicitat d’un públic cada cop més sofisticat i preparat per a la descodificació de missatges visualment més complexes. Cal destacar la participació de Herb Lubalin (1918-1981), amb una extensa gama de treballs amb excel·lents recursos tipogràfics.














D’altra banda, els cartells i obres d’art de la època contenien, en nombrosos casos, tipografies realitzades a mà, però durant aquest moviment, la tipografia experimentà un notable renaixement i evolució. D’aquesta manera, tipografies com la Revue, Futura Black Extended, Marquee Flash, Capone Light, Rockwell Extra Bold, Dreamland, VAG Rounded Bold o la Revue Drop Shadow, mostrades de dalt a baix en la imatge adjunta, són tipografies típicament utilitzades durant el Pop Art. La tipografia sorgí, sota aquest moviment, com una nova forma de expressió visual que pretenia envellir les peces com si fossin una imatge més de l’obra a l’hora que li atorgaven nous significats, donat que gràcies a la creativitat amb les que es formaren i la manera d’utilitzar-les, es feia possible que les paraules transmetessin un missatge més directe, tancat i significatiu, que li donava un nou valor a les peces d’art.


BIBLIOGRAFIA

• SATUÉ, Enric. Arte en la tipografía y tipografía en el arte: compendio de tipografía artística. Madrid: Siruela, 2007. 336 p.
• VV.AA. La Tipografía, Historia y evaluación de la escritura. Apunte de cátedra de Taller de Diseño. Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño. Universidad Nacional del Litoral, 2007.
  

Encara que alguns autors afirmen que la arquitectura Pop mai va existir, i d’altres diuen que si en volem veure algun exemple haurem d’esperar almenys 15 anys per poder contemplar-lo, és un fet que durant la dècada dels anys 60 va existir una tendència arquitectònica molt vinculada al moviment del Pop Art.

Essent aquesta una tendència tan minoritària, no és d’estranyar que els primers exemples que en trobem a la història de l’arquitectura es situïn al Regne Unit i als Estats Units, donat que aquests dos països foren els que van veure néixer el nou moviment artístic del Pop Art.

Pel que fa Anglaterra, destaquen el grup d’arquitectes britànics Archigram, fortament influenciats pel món del còmic i de la publicitat. Els seus components, Peter Cook, Warren Chalk, Ron Herron, Dennis Crompton, Michael Webb i David Greene, van aconseguir sorprendre al panorama arquitectònic mundial de l’època. Junts crearen la revista Archigram, i organitzaren diferents exposicions al Institute of Contemporary Arts de Londres, per donar a conèixer les seves idees. Formats a l’Architectural Association de Londres i influenciats per l’estètica pop, realitzaren propostes plenes de fantasia que feien al·lusió directament, de la mateixa manera que el moviment del Pop Art, al consumisme. Entre els seus diferents projectes podem destacar Plug in city (1964), el qual consistia en unes membranes inflables, destinades a protegir de la pluja una gran part de Londres. Un altre dels seus originals projectes fou la Ciutat Mòbil, la qual es basava en la disposició dels edificis d’oficines de la City sobre llanxes pneumàtiques, per poder traslladar-los de lloc en cas de necessitat, o els edificis amb potes de la Walking City. Encara que cal posar de manifest que la majoria de projectes de Archigram resultaren inviables, tot i que utilitzaven la més alta tecnologia. A continuació presentem un vídeo en el qual s'expliquen els principals trets característics d'aquest grup d'arquitectes.




































D’altra banda, als Estats Units, arquitectes com Scott Brown o Robert Venturi s’inspiraren en anuncis publicitaris, revistes populars i cartells lluminosos per crear la seva arquitectura pop, creant un prototip arquitectònic inspirat en l’ambient nocturn de Las Vegas. La Guild House, un edifici de vivendes per a gent gran, destaca per la composició de la seva façana principal. El ròtol passa a ser un element amb un notable valor arquitectònic. A més, la construcció es remata amb un element banal i convencional, una antena de televisió pintada de daurat, representant el principal element d’esbarjo de la tercera edat, la televisió.















L’arquitectura pop, doncs, es centrà en realitzar construccions modestes, sense cap tipus de plantejaments polítics i destinades al consum popular. Els arquitectes que la defenien pretenien cobrir amb les seves obres arquitectòniques grans espais aprofitant les noves tecnologies i aconseguint que aquestes poguessin ser transportables o mòbils amb la finalitat que l’individu les pogués situar i orientar com desitgés. Des d'arquitectures proposades per ser fabricades en sèrie i transportades allà on es volgués, es poden trobar propostes, com les de Reyner Banham o John McHale, amb pretensions de fer construccions d’usar i llençar, com projectes de plàstic, promovent la conducta consumista.



















L’arquitectura pop s’impregnava de les noves costums i, de la mateixa manera que la resta d’arts que es van veure influenciades per aquests moviment, es van dirigir a expressar els canvis culturals, capitalistes i consumistes dels anys 60 i 70, elaborant construccions modestes, enfocades a “lo ordinari”, convertint-les en sensibles al gust comú i allunyant-les del refinament de les elits que tan bé entenien l’art pertanyent als antics moviments artístics excessivament intel·lectuals contra els que es rebel·lava el Pop Art.



BIBLIOGRAFIA

• CAPITEL, Anton. Lecciones de arquitectura moderna. Buenos Aires: Nobuko, 2008. 200 p.
  
• COLOMINA, Beatriz, Doble exposición: Arquitectura a través del arte. Madrid: Akal, 2006. 208 p.
  
• SCOTT, Denisse. Aprendiendo del Pop. Barcelona: Gustavo Gili, 2007. 32 p.
• VV.AA. Arquitectura Pop. Madrid: Thomson Paraninfo, 1999. 160.
  

La dècada dels anys seixanta també va ser un període de renovació per l’escultura, que, sota el moviment artístic del Pop Art, es va obrir pas entre la representació visual de la realitat, de “lo domèstic”, de “lo vulgar”, fent honor als articles de consum més ordinaris. Claes Oldenburg, Robert Indiana o Roy Lichtenstein sorgiren com grans representants d’aquest nou moviment escultòric que rendia culte als objectes més quotidians.

Robert Indiana
Robert Clark, més conegut com a Robert Indiana, és un artista nord-americà associat amb el moviment Pop Art. Les seves obres es caracteritzen per l’aplicació de símbols i paraules de la vida diària i quotidiana, amb colors i tonalitats vives, les quals representen la cultura i la societat nord-americana de forma irònica.

L’obra més representativa de Robert Indiana és la sèrie de cartells, serigrafies i escultures basades en la paraula LOVE, creada al 1964 com a element gràfic de la felicitació nadalenca del MOMA. El 1973, el Servei Postal dels Estats Units creà un segell de 8 centaus, el primer de les múltiples sèries de segells, conegudes com a love stamps. Les escultures de Indiana estan repartides arreu del món, i podem trobar-ne tant a la Sisena Avinguda de Nova York, com a la ciutat de Tokio, o al País Basc.













Claes Oldenburg
Escultor nord-americà, pioner de l’escultura Pop Art. La seva obra es basa en la instal·lació a llocs públics de rèpliques a gran escala d’elements i objectes quotidians. En 1961, Oldenburg obrí una tenda a la ciutat de Nova York, en la qual venia reproduccions d’escaiola d’hamburgueses, sandvitxos, pastissos i altres tipus de menjar ràpid, dels quals, posteriorment, construí versos a escala gegantina.

Una de les seves escultures més representatives és Lipstick on Caterpillar Tracks, creada en 1974, la qual consistia en una barra de llavis que es desinflava, fins el moment en el que algú la tornava a omplir d’aire. Un altra obra important és la Pinça de roba, realitzada per Claes Oldenburg, l’any 1976.














Roy Lichtenstein
Artista gràfic i escultor nord-americà, conegut especialment per les seves interpretacions a gran escala de l’art del còmic, tant en els seus quadres, com a les seves escultures. La Cabeza de Barcelona és una escultura dissenyada per Lichtenstein, i realitzada per l’escultor Diego Delgado, entre els anys 1991 i 1992, amb motiu de la reestructuració urbana de Barcelona pels Jocs Olímpics. Aquesta escultura està situada al Passeig de Colón, y té unes dimensions de 15 metres d’altura per 6 metres d’amplada.




















Lichtenstein destaca alhora per ser un magnífic il·lustrador, especialitzat en obres a gran format inspirades en el llenguatge del còmic. A continuació presentem un muntatge audiovisual en el qual es realitza un recull de les seves grans obres.

El mobiliari pop, així com la resta d’aplicacions del moviment, va néixer en contraposició de l’intel·lectualisme excessiu de l’expressionisme abstracte, creant noves obres centrades en els mites del consumisme. El Pop Art es convertí, doncs, en el referent d’innumerables elements decoratius que buscaven valer-se d’elements fàcilment reconeguts per a les masses.

Com a conseqüència de la procedència iconogràfica del Pop Art, que venia de la televisió, la fotografia, els còmics, el cinema i la publicitat, les obres resultants d’aquest moviment sempre representaven un fort impacte visual. Els dissenys es caracteritzaven per les seves formes orgàniques i geomètriques, on especialment dominava “lo figuratiu”, que plasmava la realitat, d’una manera creativa i cridanera que feina possible tenir la sensació d’entrar en un còmic.

D’altra banda, un element característic del moviment, en general, i de l’aplicació d’aquest a l’interiorisme, en particular, foren els colors intensos, cridaners i brillants. Sota la premissa d’utilitzar colors purs i plans, els nous objectes de decoració sorgien amb totalitats exuberants que no deixaven indiferent a l’espectador. Un altre dels aspectes que va fer destacar el mobiliari pop fou la utilització de nous materials i tecnologies, que evocaven al consumisme i a la producció en sèrie i apropaven l’interiorisme a la febre industrial. El plàstic es convertí en un material essencial que s’utilitzava en totes les seves formes, des de l’acrílic, fins la resina, l’ABS o, fins i tot, l’inflable.

Sorgiren, doncs, noves tècniques, com la del poliuretà expandit d’alta intensitat, amb el que injectaven un motllo i posteriorment li donaven formes, creant mobles resistents i lleugers. Així mateix, seguint sempre les noves tendències industrials, un altre material que també s’utilitzà amb freqüència fou l’alumini fos, que feia poc que s’havia descobert la manera de produir-lo i que, per tant, estava a l’ordre del dia, fent honor a la realitat quotidiana i al consumisme denunciat. El mobles de disseny, com cadires, butaques, banys, cuines, etc. es rendiren al plàstic i a la fibra de vidre, aconseguint una decoració moderna i atractiva, que aproximava el mobiliari a l’art.

Així doncs, trobem algunes creacions de l’època que s’han convertit en inoblidables gràcies a la seva proximitat i creativitat, com ara el sofà Marshmallow de George Nelson del 1956, format per un seguit de discos encoixinats amb escuma i folrats de pell colorada. Aquest sofà és considerat un dels primers mobles Pop Art de la història, que s’allunyà de lo convencional d’una manera impressionant i sorprenent.


















Trobem també altres exemples, com la “Panton Chair”, de Verner Panton, feta al 1958, que continua essent un objecte de culte o la Garden Egg Chair, de Peter Ghyczy, feta al 1968; així com els mobles de Eero Aarnio, com ara la Ball Chair, de 1962, o la Bubble Chair, de 1968, i el llum de lava, que fou dissenyat per primera vegada a inicis dels anys 60 per Edward Craven Walker, que l’anomenà Astrolight.

















És un fet que el mobiliari pop, com tot el moviment en sí, va marcar un abans i un després al disseny d’interiors, convertint els objectes decoratius i el mobiliari en autèntiques obres d’art, peces de colecció, que avui dia són admirades i reproduïdes, gràcies al seu estil colorista i desenfadat, que sempre evocava al glamour, amb la seva originalitat, única i alegre, a l’hora que funcional.

D'altra banda, cal comentar que, actualment trobem molts artistes que segueixen atorgant a les seves obres trets característics d'aquest moviment, originat dècades enrere, entre els quals destaquem els estudi de disseny Bombus o Valentina, o la colecció de cadires de Paul McEvoy. Seguidament, presentem un vídeo en el qual podem veure diferents exemples d'aplicacions de mobiliari i interiorisme Pop.

































BIBLIOGRAFIA

• FOSTER, Hal. Pop. London: Phaidon Press, 2005. 304 p.
• OSTERWOLD, Tilman. Pop Art. Köln: Taschen Benedikt, 2003. 240 p.
  
• VV.AA. Pops a Porter. Barcelona: Promopress, 2008. 120 p.